(Plany de Calipso)

Jo veig la teva terra nua i roent,deserta,
vora la mar en furia sota un penya -segat,
el teu palau de pedra com una boca oberta
i l´erm on brunz la vespa i on fameja el ramat.

Jo soc alló que es deixa,alló que fuig i passa;
l´oreig entre les fulles, l´estel que ha desistit,
el doll que riu i plora i aquella tendra massa
dels xuclamels que aturen un instant més la nit,

T´he volgut meu per sempre,cansat de mar i onada,
segur en la meva carn,corba i mel exaltada,
estranger que t´entornes cap a la teva mort.

Ara voldria èsser lleó  que juga i mata
a l´olivera inmòbil en son furor retort,
però el pit m´agonitza un escorpi escarlata.



La espatlla nua et lluu dún raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert fulgent,
només un bleix de vent vetlla per tu ,princesa.

El teu nom,com un plany,es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo,cara al mar,dins la nit,
un sospir de ressacat´el dura repetit,
irrestible i pur com tu ,Nausica.

Dolc animal ferit pres en xarxa d´estrelles,
verda sang del teu cel,inutils meravelles
per als teus ulls que cerquen l´ombra que els ha deixat,

l´alta aurora cruel et posará en els bracos
un abisme d´enyor com un ocell cansat
dut per l´ona de sal que esborra els ultims passos.

Merçe Rodoreda

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog